Un vell monestir, ses monges tancades

Francesc Carreras. Rukum Magone – 6. Diari Menorca
Divendres, 19 octubre 2007

Enclavat a dins un dels racons de la vella ciutat medieval de Maó, ens trobem amb un edifici molt característic, de ben poca mira al carrer, i sí de bo­na part del mateix a sobre el penya-segat del port. De fet, esta annexionat a un conjunt de construccions, algunes de l’edat mitja­na, on al llarg de quasi quatre-cents anys, ha estat el reflex més pur d’una filosofia de vida molt particular, la contemplativa. Així és, el Monestir de les Concepcionistes Fran­ciscanes de Maó, conegudes popularment per “ses monges tancades”.

Un lloc de pregària, de silenci, de ger­manor, d’humilitat, on les seves promeses femenines des de la seva fundació i fins ara, sempre han estat un referent important en la vida de la ciutat com referents religiosos i històries. Un convent, l’únic que ens que­da a la ciutat de tres que hi ha hagut, la se­va fundació obeeix a unes peticions po­pulars a finals del segle XVI, però que no veuria la llum del seu establiment fins el juliol de 1623.

Parlar deIs orígens del monestir de les Concepcionistes, és sinònim de recerca vui­tanta anys després del saqueig d’en Barba ­Rossa el 1535 i que provoca una gran de­solació a Maó. La vila per aquells moments encara mantenia les seves muralles i preci­sament a un angle d’aquestes on hi havia una de les torres de defensa (encara hi és), i les antigues carnisseries, es donà principi al que seria anys més tard, el convent. La seva església iniciada el 1616, donaria peu amb el decurs dels anys, a tot un conjunt d’edificis que poc a poc, anaven prenent forma per la funció que s’havien aixecat.

Entre els interiors conventuals, queden perfectament identificats restes dels murs defensius de la vella vila, el que van ser les carnisseries més antigues de les quals es té constància, avui són una capella, els forns de coure pa convertits en sales d’esbarjo i els dos horts, transformats fa anys, en pe­tits jardins, dels quals un, porta al Camp Sant del monestir.

Les seves parets exteriors per un costat fan mitgera amb tres antics carrerons del Pont des Castell i per altra, amb els penya­segats que guaiten al port. Sols uns metres de la façana de l’església que va al Pla de la Parròquia, ben aferrat a l’Ajuntament, ens delata l’entrada principal del vell monestir.

Des de l’inici del convent i fins ara, en dues ocasions ha estat pertorbada la quietud del seu entorn, arran de certs moments polítics considerablement turbulents, els quals provocaren la sortida de les germa­nes per la seva seguretat. La primera en­tre les postrimeries de 1706 i els inicis de 1707, amb motiu de la insurrecció de les tropes borbòniques que varen derrotar als partidaris de l’arxiduc, l’anomenada gue­rra de Successió, la qual provocà la pèr­dua d’un bon grapat de vides humanes, d’entre altres, la del prior del convent del Carme, quedant força dividida la pobla­ció menorquina. I la segona, durant el trienni de la guerra civil espanyola de 1936-1939, convertint aquelles cel·les es­collides lliurament, en presó preventiva de presos polítics.

Les tres primeres germanes que donaren inici al nou convent, vingueren de Si­neu (Mallorca) el 1623. A partir d’aquí i fins avui, més de dos-centes han estat les monges que han viscut entre els seus murs, amb números d’ocupació que han variat entre la quarantena els qui més, i la dotze­na fins fa pocs anys.

[…] Hem sentit contar, com els primers anys de la fun­dació del monestir, es feu cavar un pou per així obtenir aigua pròpia. La feina fou tan llarga i feixuga, passant potser setmanes sen­se trobar aigua, que les germanes interce­dirien a la figura del sant protector del camp, brollant al cap de pocs dies, el líquid ele­ment. Aquest quadre avui restaurat, es con­serva a una de les sales del convent. Ignorem la profunditat del pou descrit, però les germanes de més edat han sentit dir de sempre, que la seva fundària es d’uns quaranta metres.

La curiositat de les coses ens porta a des­cobrir fets humans si tan vols inusuals, com el fet de trobar-se enterrat a una de les ca­pelles de l’església, un cor humà. Fou el desig que tingué el doctor D. Gabriel Roig i Cardona (1712-1778), paborde i vicari general de l’illa. Tant estimà la congrega­ció de les Concepcionistes, que deixà es­crit que un cop haver traspassat a l’altra vi­da, encomanava que el seu cor fos extret del seu cos i fos entaforat a l’església del convent. I així està.

Avui el convent és refugi espiritual i de fe de deu germanes, encara que sols cinc ocupen les cel·les, les altres cinc treballen en aquests moments, en un nou projecte d’aju­da humanitària a San Pedro Sula, Hondures.

Les portes de la seva església, durant els matins i capvespres romanen obertes, lloc on podem trobar el caliu acollidor de pau i quietud, on hi trobem sempre alguna ger­mana orant davant el Santíssim. Potser si­gui el reflex net d’un època avui quasi obli­dada, però la seva missió és aquesta, pregar a Déu pels homes.

És un més del racons que ens podem trobar passejant pel Maó més antic. De dis­creta presència humana i dolça, identificada en la reflexió i estimació al mones­tir que lliurament varen triar per dur a terme dins un món tan gran, el silenci de les se­ves veus a dins un dels edificis més carac­terísties de la nostra història, el de les Con­cepcionistes.

Anuncis

Quant a jutipiris

menorca ferreries biblioteques libraries
Aquesta entrada ha esta publicada en Gent Entitats. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s