Els dons que ens havien estat atorgats

“Una altra vegada érem davant de ca nostra. A les nostres espatles, dins del sagrat recinte del Santuari, el sacerdot entonava el càntic del fosquet, agraint a la Mare haver-nos permès estar amb ella un dia més i donant gràcies també a la Força per estar al costat dels Bàlar des del principi i fins al final dels dies. Sempre havíem de donar gràcies per tots els dons que ens havien estat atorgats, i els homes dels santuaris, savis venerables, s’encarregaven de recordar a les deïtats que en aquell lloc se les respectava, se les glorificava i se les concedia tot tipus de sacrificis i donacions.

Ens vam aturar i respectuosament, com tot bon habitant de la Menor ha de fer, vam dirigir les nostres fervoroses mirades cap al santuari on s’hi estaven celebrant els ritus sagrats. Posteriorment ens vam girar cap a l’horitzó de ponent i allà, mentre el sol desapareixia darrera la Major, els núvols anaven perdent el seu color granat, adquirint aquell to cendrós que indicava que la Mare se retirava a descansar. Prest la nit envairia les nostres vides, amb la qual cosa ja era el moment de recollir-nos al ca nostra.” (Honderos de la Menor: Bàlash / José Ramón Gómez Arbona)

Després de quatre mil anys poc han canviat es costums d’una part des menorquins, entre ells, un servidor. Ahir capvespre, a les cinc, les tres en hora solar, vaig pregar davant l’Altar Major despullat des monestir de Sant Pere de les Puel·les. Assistia as record de sa mort i crucifixió d’en Jesús. L’any passat, per aquestes mateixes dates una amiga m’escrivia:

fa 2006 anys que la mort, el mal i la foscor no tenen la darrera paraula (MAC)

Pensava que realment és ben cert. Avui he pensat que fa quatre mil anys sa família d’en Bàlash cada dia feia com noltros abans de prendre es darrer àpat des dia: passava per davant des seu “santuari” i donava gràcies a la Mare pes dia passat, la recordava. Jo ahir recordava en Jesús, es bé que va fer mentre va viure i es missatge que mos va deixar mentre feia es darrer alè.

Trob que no a tots la Mare ens ha deixat es mateix do. Es do de Déu no és rebut per tots per igual. A qualcuns mos costa descobrir-lo i acceptar-lo. Ai, si de ben prest sabéssim que simplement és fe, és creure… no mos enfilaríem per ses branques. D’açò en xerràvem ahir amb na Maria, asseguts as sofà de Son Sivineta. Reflexionàvem junts sobre es misteri que professam amb l’Església:

anunciam la mort del Crist
confessam la seva resurrecció
i esperam el seu retorn, amb confiança

Des d’aquesta Terra, com en Bàlash, intentam ser coherents cada dia, intentam ser agraïts i volem seguir fent feina.

Na Maria va preparar un sopar auster i suau per ser Divendres Sant: una sopa de carabassonets i uns rubiols d’espinacs amb panses de Son Arro. Entre mig de sa conversa me va citar una frase que li deia sa mare:

“si tens un home bo no en vulguis un altre;
si el teu home no és bo ja saps el què es dóna!” (MDAC)
Anuncis

Quant a jutipiris

menorca ferreries biblioteques libraries
Aquesta entrada ha esta publicada en Fe, Frases Paraules, Lectures. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s