Idò, llavò…

Sa tia Maria me conta unes quantes coses, quan llavò…

Es venedor català de sabates

Un dia anava dins es correu cap es Mercadal i dins va veure que hi havia un venedor de sabades català. Ell se va atracar a dues dones de Ferreries i els hi mostra unes sabates per vendre-lis. Elles li diuen que no en volen cap de sabates, que elles ja tenen una fàbrica i que ja en fan de sabates. I encara més empipades li amollen: “es català, si no te l’ha feta te la farà“. I ell mig empixonat els hi contesta: “de menorquins i bona gent, no se’n poden fiar gens“.

—————

Es solpàs

Quan encara estava a Son Bell-lloch, en es anys 1950, hi va anar es solpàs. Devia ser poc després de Pasqua. En aquell temps es rector de Ferreries era el senyor Bartomeuet. Lo normal era que quan anaven a qualque lloc l’amo i madona els hi donessin qualque cosa perquè s’hi havien aturat. Idò, se veu que es solpàs venien de Santa Magdalena i l’amo d’allà els hi va dir que ses fogasses havien tornat petites i que els hi donava una fogasseta d’aquestes. Quan van anar a Son Bell-lloch, el senyor Bartomeuet ho va contar a l’amo i li va dir que si hi arriben a anar un mes o dos més tard ja no en troben de fogassa, ni de petita ni de grossa.

—————

El senyor Bernardí

També llavò, en es anys 1950, un capvespre va anar a veure s’escolà de l’església de Santa Maria de Maó, que sempre era as soterrani. Amb ell hi havia un ranxo de joves que feien xauxa. Arriba el senyor Bernardí i li demana a sa tia Maria: “i tu davont ets?”. “De Ferreries”, li contesta ella. I li diu: “ara ja te conec”. I tot d’una se gira cap es joves i els hi diu: “ara ja la conec“. I tal com va entrar, el senyor Bernardí, també se’n va anar. Era molt de la broma.

—————

El senyor Bernardí

Un altre dia, el senyor Bernardí, entra en un casino de Maó on es qui el regentaven no anaven a missa. S’atraca a sa barra i li demana a sa casinera un bòtil buit. Sa gent que hi havia allà dins se va espantar. No sabien què venia a fer aquell capellà en aquell bar. Sa casinera entra dins sa cuina i torna sortir amb una olla a sa mà perquè li ompli d’aigua beneïda per poder fer es dinar.

Anuncis

Quant a jutipiris

menorca ferreries biblioteques libraries
Aquesta entrada ha esta publicada en Contam coses. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

5 respostes a Idò, llavò…

  1. La Dietrich ha dit:

    Crec que sa setmana santa vos afecta una miqueta a tots dos… conservar i avançar a la vegada és molt difícil, si una cosa no m’agrada de tornar a ca meva és que ja no veig res especial que no pugui trobar a qualsevol altre puestu. Després pens, Jutipiris, en el que vas dir un dia, jo faig viatjes per veure sa gent, no es puestu, i amb açò me qued, en què allò que diferencia una ciutat d’una altra, un poble d’un altre, és sa gent que hi viu… però cada vegada menys.

  2. jutipiris ha dit:

    estimada esperanceta, jo vegades també plor pes temps passat, perquè ja ha passat. per açò intent recollir aquestes coses, com voltros m’ajudau a fer amb es vostros comentaris, però trob que si ham de plorar que sigui d’alegria i no de pena perquè ja ha passat. talvegada tenim noltros sa feina de deixar-ho enregistrat de qualque manera, és ver? vivim un altre temps, simplement diferent, llavò també eren temps de pobresa… i ara de diferències

  3. Esperanceta Trinquis ha dit:

    Jutipiris, ets genial, ho sabies? M’agrada aquesta espècie d’antropologia popular que fas per no perdre ses arrels. Jo, com que fa més temps que tú que estic al Món i també fora de s’illa, potser escriuria ja llavors…I sa es salpas o se salpassa. Perque jo ho he vist a ca meva, dins Maó. Els rectors venien a beneir sa sal per tot l’any i enceniem candeles (enceneu que ja venen cridavem els al·lots…). I a poble els hi haviem de donar doblers, no en teníem de fogasses ni ous… I a primers dels anys 1980, en plea Solidarnorz, a Polònia, vaig veure que encara venien salpassers (garneretes per tirar s’aigua beneïta) als quioscs de diaris i quasi vaig plorar recordant quan era una al·loteta i el senyor Cots, ams sa capa pluvial voleiant (s’àvia li deia sa ronella, amb aquell coll tort, cm de sant que sempre duia) venia a beneir sa casa, que de sal, noltros no en teniem gaire…I ara, tu, Jutipiris ferrerierenc, m’hi has fet tornar a plorar, de gust…Gràcies

  4. jutipiris ha dit:

    mikel, m’hagués agradat conèixer el senyor Bernardí, açò és un humor molt sa. segurament sa seva fe li mantenia un gran cor on hi cabien tots

  5. mikel ha dit:

    Jo, la que sabia del Senyor Bernardí, quan era rector de Fornells, és aquesta: va entrar a la Palma (no sé si l’establiment encara hi era en aquell temps) es va atracar a l’electricista del poble (un tal Triay) i li va dir: tu i jo arraglaríem el món. Tu llevaries ets enxufes, i jo em posaria a repartir hòsties!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s