Enguídanos


Enguídanos

Dissabte, dia 9 de juliol de 2005

Després d’anar-nos a fer una calada a Las Chorreras anam a recollir una amiga a s’estació de Yémeda Cardenete. Pujam de nou amb es cotxo es gran barranc on hi ha es poble. Atravessam camps encara un poc verds, Motilla. Anchas castilla!!! Allà enmig des no res passa una via de tren. Més enllà un cartell indica “Estación”. Seguim sa direcció. Just as cap d’un moment se veuen es edificis de s’estació. Estan tot sols. Fa un dia molt clar. Deixam es cotxo davall sa sombra des dipòsit d’aigua. Es vent bufa i fa moure ses herbes, es pocs arbres que hi ha. Esteim esbadalits, tot és un desert, és com un somni, com una pel·lícola de l’oest americà. No hi ha indis, no hi ha cavallers. Només som noltros. És preciós. És un somni. Assaboreixes cada alè d’aire. Tot és teu. Una via s’estén davant tu, sembla una via morta. Guadeixes d’aquest paisatge insòlit. El comentes amb es amics. Estàs meravellat. Seus. Sents com ses portes i finestres piquen per culpa des vent. Són edificis desolats amb un encant molt especial. Un amic puja cap es dipòsit d’aigua. Li fas una foto. Retractes sa via morta, cap a una direcció i cap a s’altre. Penses en veu alta a veure si vindrà es tren que esperam, amb sa persona que esperam. Sabrà que ha de davallar aquí, en aquesta estació on es tren ja fa molts anys que no s’atura? S’amic posa s’orella a sa via des tren per escoltar si ve o no. Finalment, enfora se veu sa llum que anuncia es seu pas. Dubtam de si s’aturarà o no. No pita. S’atura, però no hi ha cap porta que s’obri. És una sensació de no sebre què passarà. Sortirà sa persona esperada. Ja començam a recórrer es tren de davant fins darrere quan finalment s’obre una porta i apareix s’amiga nostra. Alegries, abraçades i besades. És es retrobament de dos amics que fa dos anys van compartir un mes a Mèxic. Ara, se retroben de bell nou a una estació deserta, enmig de Castella-La Manxa. És es moment de passar dos dies fantàstics, gaudint de cada moment, de cada paisatge, de cada gota d’aigua, de cada raig de sol, de cada paraula des amics, de cada joc compartit, és hora de compartir amb es amics.

Diumenge, dia 10 de juliol de 2005

Ham dormit fins que sa son s’ha acabat, així i tot, es dia mos dirà que esteim cansats perquè no aturam en tot es dia. Abans de tornar partir toca anar a fer net sa roba as “lavadero” municipal. Un band penjat a sa paret anuncia que està prohibit fer qualsevol ús d’aquest que no sigui per fer net roba. Hi ha una senyora molt major ja, que fa net quatre peces de roba. S’homo seu, repenjat a una garrossa, seu a prop mirant com sa dona fa net sa roba. Noltros mos col·locam a s’altra banda des “lavadero”, per no molestar i per no demostrar sa nostra falta de pràctica, per no dir inexistència de pràctica, en fer net roba. Deixam ses ribelles en terra i així com podem i com li ha mostrat sa mare de s’amiga començam a fer net roba. Tot són llençols i tovalloles. A l’esquerre des “lavadero” feim net amb sabó i a la dret ho passam d’aigua. Donam qui va a s’àvia. Mos mostra on se fa i com se fa cada part. Li deman si té fills. Me conta que un, que ara fa feina a Motilla i cada setmana els davalla a veure. Me conta que abans va tenir una filla. Ses llàgrimes se li posen as ulls, as costat des ses rues que demostren seva gran edat. Aquell dia “la partera” va matar es fillets de tres dones que van parir. Es dia que va néixer es fill seu no va voler que hi anàs sa mateixa comara. Es fillet no feia res, no plorava, semblava mort! Sa dona ja s’imaginava que també quedaria sense fill. Sa mare (s’àvia), postrada a un altre llit li va cridar “métele dos hostias María, joder, métele dos hostias” — diu cridant, sense sebre jo d’on treu aquestes forces una dona de sa seva edat. Sa dona ho va fer quasi bé contra sa seva voluntat, davant es moment de desolació que se li venia damunt. De bell nou li retorna es somriure a sa cara, i aquesta vegada unes llàgrimes de felicitat. “I tanto que vivió“. Després des dos tocs es fillet va plorar i va començar a respirar. Des d’aquell dia sa mare s’estima es fill com res en el món. Es dia que es fill partia a fer sa mili no se llevava d’enmig des camí i es fill cridant “quítese madre, quítese del medio”. As final va tornar abans de complir es temps que li tocava de mili. En unes maniobres es capità seu va resultar ferit i va perdre molta sang. Un company seu n’hi va voler donar però se va desmaiar. I as final va ser es fill qui va donar sang as capità i as seu company. Es capità li va dir que podia tornar a ca seva. Li ho va anunciar a sa mare amb una alegria molt grossa. As poble, un dia toquen a sa porta de ca seva, i un policia els demana a veure què fa es fill a ca seva, que hauria de ser a sa mili. Se l’enduen arrestat. A sa policia sa mare telefona as capità i li conta el que ha passat. Es capità xerra amb es policia: “ese chico es uno de los mejores que ha pasado por aquí […] usted suelta a ese chico ahora mismo o me presento allí con mi regimiento”. I així va ser com, després de molts anys m’he pogut trobar aquesta mare, que ara té dos néts, rentant roba as “lavadero” perquè vegades no sap fer funcionar sa rentadora i fins que no hi va es fill no ho aconsegueix i ha d’anar a rentar sa roba a mà as “lavadero” municipal. I s’homo no se’n pot enveni com és que no sap posar sa rentador. Però, ell, molt tranquilament, se la mira mentres va fent. I sa resta de persones des poble que passen per allà me miren a jo, que som un al·lot, estranyats que renti roba. El més dur ve quan ham d’escórrer sa roba, després d’estrényer cinc llençols es braços, ses mans, ses forces, mos comencen a fer figa. Mos telefonen es amics pes mòbil, a veure si venen cap aquí. I tant que sí, els deixam dos o tres llençols perquè els escorrin ells.

Anam a fer sa resta d’estona que mos queda a Enguídanos a la playeta. Descans, tranquilitat, aigua blavosa-verdosa, clara, cristal·lina. Som pocs a sa playeta, gaudim de sa tranquilitat, es paisatge, s’aigua, abans de tornar a sa ciutat.

Advertisements

Quant a jutipiris

menorca ferreries biblioteques libraries
Aquesta entrada ha esta publicada en Llocs Viatges. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

2 respostes a Enguídanos

  1. jutipiris ha dit:

    Ferran, no, no semblava, era abandonada! És més, el revisor li va arribar a demanar fins a dues vegades a l’amiga si estava segura que volia baixar allà. Jo crec que quan el maquinista i el revisor van veure que allà hi havia quatre al·lots esperant se devien sorprendre molt. Com deia ABC només hi faltava veure rodar una bola de palla d’aquelles de l’oest 😉

  2. Un que passava ha dit:

    Semblava que l’estació estigués abandonada, les fotos estan molt bé. I la història de l’àvia, déu n’hi do.Ferran

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s