Les chanteurs menorquins

Una nit calurosa de juliol, un cel estrellat i es Teatre Principal il·luminat, ple de gent. S’Escolania de Ciutadella, prop de 80 fillets, vestits de beig i negre, amb sa seva directora i acompanyats des piano comencen es concert.

Les Petits Chanteurs de Saint-Marc. Intèrprets de sa pel·lícula “Los chicos del coro”. Amb sa col·laboració de s’Escolania de Ciutadella.

Foto: Última Hora Menorca

Després de dues cançons entren les petit chanteurs. Se nota que es pobres al·lotets ja han fet un concert a les 19h, a les 22h tenen juguera. Tenen s’agenda molt apretada i van d’aquí a allà com sa coa de s’ase.

Tenim entrades as galliner, dalt de tot, però així i tot es so de ses veus que entren dins ses orelles meves és boni bé glòria. Puc tancar es ulls i sentir com aquestes veus tendres s’eleven fins allà on som noltros i no tenen res que envejar as millors cantants adults. Es dos al·lots que fan ses veus totes soles tenen sa força de conmoure el cor. De posat senzill i humil canten allò que han après i que segur que estan cansats de repetir, però una vegada més mos ho regalen as públic menorquí. No els fa falta fer-se veure altius, ni molt manco. S’edat seva els deixa ser plenament naturals. Es de darrere juguen dissimuladament i as mateix temps segueixen cantant. Un d’ells ha d’abandonar s’escenari en moments determinats perquè se veu que no acaba d’afinar. Ho accepta amb plena naturalitat per poder-mos oferir un concert esplèndit a tots.

Mar i cel

Per què he plorat?
Per què he plorat?
Per qui no havia de plorar.
Per què he plorat?
Per què he plorat?
Per qui no havia de plorar…

He plorat perquè en el món no hi ha pau, encara hi ha guerres.He plorat perquè qualque company de feina creu que es immigrants han de tornar as país seu i espavilar-se allà.

He plorat perquè una part d’Espanya se manifesta contra una altra, en contra de ses llibertats d’una altra.

He plorat perquè hi ha polítics que no entenen sa diferència, no entenen un poble i arrosseguen una part d’Espanya.

He plorat perquè hi ha una Església que retrocedeix i se nega a veure es futur, que ja és aquí.

He plorat perquè s’amor de mare se manté per damunt de sa mort.

He plorat perquè Saïd i Blanca, de sa mà d’Àngel Guimerà, l’any 1888, denuncien es mateixos problemes que vivim el 2005: hi falta pau, hi falta amor, és tan mal d’entendre?

Les veles s’inflaran,
el vent ens portarà
com un cavall desbocat
per les ones…

Una cap de setmana de pel·lícula

Avui, una amiga me deia que es paisatge des de Binidalí era una passada. Són d’aquells dies d’aigo d’asseure’s devora la mar i contemplar com estallen ses ones damunt ses roques, o simplement, asseure’s as balcó de ca nostra i contemplar sa muntanya de s’ermita per veure com plou.A Barcelona és diferent, i quan plou, si no tens un bon àtic poques vistes te queden, així que molta gent el que fa per treure un poc es cap, és anar as cine a veure qualque peli, llogar-ne o anar-ne a cercar qualcuna a sa biblioteca. Aquesta setmana ja en duc unes quantes:

• La boda del monzón (bilioteca)

Encara l’he d’acabar de veure, però no la veig a ella, sa núvia, massa convençuda…

• Boys don’t cry (biblioteca)

Tan deu costar acceptar ses persones tal com són com per matar abans que estimar? Supòs que tot depèn en quin ambient vius, creixes i te crien… supòs que també depèn de si te sents prou lliure com per expressar allò que sents o penses que t’has d’amagar perquè es altres no ho accepten o no ho entenen.

• Cube (biblioteca)

T’enganxa i no deixes de patir en tota sa pel·lícula. És interessant veure quin rol juguen ses persones a s’hora de sobreviure i d’ajudar-se. Cada persona aporta ses seves qualitats as un mateix objectiu.

• Match point (cine)

Mai no he estat fan de ses pel·lícules d’en Woody Allen. Supòs que s’ha de saber captar es seu humor. Sí, as final l’acabes captant, però t’hi has d’acostumar. Aquesta vegada és una visió de sa societat alta de Londres i des paper que juga sa sort o sa mala sort a sa vida. Es conjunt de males sorts que li passen as protagonista fan que tengui bona sort a sa seva vida, però a canvi de què? Abans s’agafa a un mentider que a un coix. No ésaçò el que passa aquí. És cert que quan pujam de nivell econòmic mos fa molta vessa devallar, però vegades val més ser de classe mitja per no haver de pagar un preu massa alt.

Noa & Solis String Quartet

Clauste del Carme de Maó. Nit calorosa i humida. Cada cadira té un ventall de cartró i un programa des actes culturals de Maó. Esper que comenci es concert. Puja es Quartet dalt s'escenari i embadaleixen es públic amb es seu domini des instruments de corda. Es públic aplaudeix. Puja Noa i es seus companys. Comença una nit inoblidable. Amb sa seva veu mos ralla en castellà, diu que malament, però quasi a la perfecció. Somriu. S'empagaeix. Passa a s'anglès de tant en tant. Canta, balla, toca es timbals, gira damunt ella mateixa, es vent li mou es cabells llargs. A punt d'acabar puja "es seu cantautor preferit", Joan Manuel Serrat. Canten junts una cançó. Acaba sa nit amb un sabor de boca meravellós, que ses casualitats des dia m'han permès gaudir. Burning Guasteví també hi ha cremat un misto.