London III
Quan obr es primer ull o orella és n’Isabel sa primera en aixecar-se i anar a dutxar-se. Normalment m’agrada ser es primer en aclarir-me per no haver de fer coes ni esperar, però trob que avui entenc en Biel, que sempre roda amb es pijama posat fins a darrera hora en què decideix aclarir-se; s’està molt bé calentet dins es llit. Me torn tapar amb es sac de dormir, i quan na Sandra ja està dutxada li dic a en Tòfol que hi pot anar ell a dutxar-se. As final, esteim tots detxondits i quan ell surt na Sandra i n’Isabel se queden embambades de veure es cos tan escultural i fort d’en Tòfol que només duu sa roba interior damunt. Jo me faig es dissimulat, com si no vegi gaire cosa, jeje. Ses paraules d’elles dues, més tard, no ho poden expressar millor:
–Per cert –diu n’Isabel–, segur que encara tens en ment certa imatge de certa persona en roba interior i sortint de sa dutxa, consti que no era cap dona i que te vas quedar amb sa boca oberta igual que jo…
–Isabel –li contesta na Sandra–, no n’he tret cap foto que no fos mental… Si hagués estat una dona crec que m’haurieu hagut de tornar a la força… Realment es cos humà i sa bellesa que pot desprendre una persona en determinats moments m’agrada, sigui home, dona o cosa… estava moníssim.
Mentres se dutxa en Biel na Sandra se seu damunt sa finestra i somia que un dia ella també tindrà un gran ventanal així, on poder-se seure cada matí per contemplar com neix es dia, com es sol se’n va a dormir, quan, cansada, contempla el cel i pensa serenament amb tot allò que viu, que la fa sentir viva i que viva i ardent estima. Aquest ventanal no té vistes, es dia està ennivolat i sembla que plora ses seves penes, però junts feim plans d’allò que tenim il·lusió de fer. I junts ho farem.
Tenim temps de deixar ses maletes fetes per tornar més tard i sa casa més o manco aclarida. En Tòfol manté es seu silenci respectuós i mos proposa què podem fer. Allò que noltros també deim, una altra vegada, li sembla bé. Avui, es berenar mos espera un poc més enfora que ahir, a Covent Garden, on na Sandra practica una vegada més es castellà, perquè qui li ven ses pastes i es cafè li diu que li pot xerrar en castellà, i ella, que de paraules no n’hi falten, l’entrén una estona i li demana coses. En Josep i tu, ja vos hau aixecat. Després de preparar sa maleta devallau a berenar. Es cambrer sembla que vos coneix de tota sa vida. En anglès vos dóna un “bon dia tinguin”. Vos sentiu molt a gust. És aquest estil es que vos agrada, és aquest tracte. Allà on anau sou cortesos i atents. Vos agrada que vos responguin així. Ja vos queden poques hores per tornar a Ca’n Pins. Aprofitau es darrers moments per contemplar aquest dia nou que Déu mos ha regalat. Deis adéu, a sa gent, a sa terra, a aquesta illa tan grossa. Un altre taxi i un altre avió són es bitlets de tornada. Agafes en Josep de braceti i partiu. A noltros encara mos queden unes quantes hores davall s’aigua. Es germà no contesta as missatge que li he enviat de bon matí. Encara deu dormir. Açò vol dir que ja serà difícil que mos vegem en aquesta illa. Entenc que no pot ser i que ha de ser així, però aquest ai al cor…
De s’entrada de s’edifici d’en Tòfol n’Isabel ha agafa una megaumbrela que casi mos tapa a tots a Trafalgar Square. En Tòfol, na Sandra i jo tenim caraputxa i no mos fa falta. Mos hi arradossam quan mos aturam a xerrar. Na Sandra toca es lleó, n’Isabel queda admirada de veure sa galeria d’art. Agafam es carrer que davalla de sa plaça. Na Sandra diu que jugar amb un “frisbi” en es passeig que duu a Buckinham Palace és més divertit que esperar veure la reina o n’Spears. Jo ric; na Sandra me fa riure. Tot d’una, quan trec es plat sembla que ningú no vol jugar. En Tòfol m’ha dit que no, però quan veu que na Sandra i jo mos ben animam també s’apunta. En Biel i n’Isabel mos miren des de davall s’umbrela. Sa veritat és que xalam. Intentam no ferir a sa gent però vegades sembla que és inevitable. Me’n record de totes ses vegades que hi he pogut jugar amb en Tòfol: a Barcelona, as Mont Saint Michel, a Frankfurt… on serà sa pròxima? I vegades, com aquesta, acompanyats d’altres bons amics.
A peu, i davall s’aigua que cau arribam a Harrod’s. Ara entenc perquè se caracteritza es anglesos amb un estil formal, educat i detallista. Harrod’s és un centre comercial amb un toc molt especial i agradable. Veus a sa gent que regularment va a comprar certes coses allà. Ja coneix es dependents i ells s’esforcen en tractar-los bé. Preparen fins as mínim detall es producte comprat perquè se’l puguin endur de sa millor manera presentable possible. Mentres contempl es mostradors preciosos, mentres veig ses bones atencions, mentres compr es vostro regal, sent que no fa massa estona, tu, Maria, i en Josep, hau passat per aquí i el cor m’ha dit que tot aquest cap de setmana també l’he compartit amb voltros… perquè sempre m’has contat quan en Josep i tu anàveu a London. I cada detall anglès m’ha fet pensar en voltros. Fins ara no he entès què me volia dir el cor; vegades, massa vegades, se fa difícil entendre’l. Ara l’entenc i perquè l’entenc t’escric aquesta carta, Maria.
Qui t’estima,
Pere
PD: en Biel mos ha fet aquest mapa de ses rutes que ham fet per London:
