London III
Febrer 25, 2006Després d’unes quantes compres a Candem Town i d’aturar-mos a una llibreria de llibres de disseny arribam a sa British Library. Voltros hau acabat de dinar i es passeig de Saint James se converteix en un camí bell i tendre. Es arbres no tenen fulles. De tant en tant passa un cotxe perdut. Veuen qualque esquirolet. Sa gent passeja com voltros, de braceti. Vos agrada així, passejar tranquilament. A sa British entram a sa llibreria. N’Isabel xuroa es llibres, a veure si n’hi ha cap que li pugui servir per sa biblioteca on fa feina. Es que ha comprat abans i duu a sa mà –encara no ho sap- seran un èxit entre es professors de s’escola on fa feina. Ella gojosa ho celebrarà i ho farà sebre as amics seus de viatge. Na Sandra, curiosa com és ella, entra i ja s’enfila per tots es racons de sa biblioteca, investiga a veure què hi ha. Uns altres tenim necessitats imperioses i lo que feim és cercar es lloc idoni. Què dir-vos des escusats de sa British? Hi ha poca gent. Tampoc no fa falta més companyia. Jo me’n vaig a seure davant es catàleg que hi ha a s’entrada i des d’allà puc veure on –Reader admissions renewals- vaig batallar amb una dona sa primera vegada que hi vaig anar per veure si mos podia deixar entrar a una sala de consulta a un amic i jo. Prest ve en Biel i provam de posar paraules estimades per veure què té aquest gran palau d’elles. I sí, té cosa.
Ja s’atraca es fosquet i vos seis en un bar clàssic anglès a prendre una infusió. Has dit que aquest cap de setmana te’l pendries amb tranquilitat i per açò no demanes cap cafè. Ja saps que aquí els fan bons perquè ja has vingut altres vegades amb en Josep. A ell li encanta sa camamil·la, però precisament aquí no en tenen. As final acaba demanant un te anglès. No li sembla tan dolent. Ja s’hi ha acostumat. Amb tantes vegades de venir per feina es te anglès ha estat una des ses begudes que més ha abundat damunt ses taules i ses màquines de monedes i begudes. Sou molt aprop de Covent Garden; se viu un ambient tranquil; açò és lo que vos agrada. As final acabam tots tres davant es catàleg de sa British i cadascú amb es seu OPAC cerca allò que creu. Na Sandra i jo també mos entretenim fent fotos. Sa veritat és que ella no ha aturat de fer-ne des que ha entrat per sa porta. Me mor de son i si no feim un cafè trob que s’ànim decaurà un poc, així que cap allà on diu “Café”, sí, sí, amb accent i tot. Vegades me sembla que som en un somni: a Ca’n Pins demanes un cafè amb llet i com que sempre vull més llet que cafè sempre he de fer s’ase i demanar un “got de llet amb cafè”, però és que a London demanes un caffe latte i te posen un got immens ple de llet i cafè… mmm… quina delícia! Però me pens que no som es que flipa més. Na Sandra, des que ham entrat per sa porta sembla que té es ulls que li surten de ses òrbites, està que no queb dins ella mateixa. N’estic molt content. Me satisfà veure es amics així de contents i satisfets. Tu també vius un cap de setmana molt polit. Feia estona que el desitjaves però sa dedicació a sa feina teva no t’ho deixava veure. Ara sí que ho veus clar, que açò és per tu un tornar a agafar forces. Saps molt bé que de tant en tant te fa falta i en Josep ho sap veure i per açò t’ho dóna.
En Tòfol no vol res i aprofita per menjar-se una xocolatina que sempre duu dins sa motxila per agafar forces de tant en tant. N’Isabel pren un Capuccino, igual que na Sandra, en Biel una “xocolata”, com diu ell, i un servidor s’acaba de beure es tan preciat caffe latte. Vegades me sembla que n’Isabel i na Sandra suspiren per lo mateix, i és que totes dues estan encantades i un poc embobadetes amb es centímetre de sabonera que duu es Capucciono. És un sabonera espessa com res més i damunt hi han dibuixat una espècie de senyera amb pols de xocolati. Hi ha gent de totes ses edats i cadascú va as seu rollo. Mos fixam amb dos al·lots que dues taules més cap allà tenen esquenats –enteneu-ho per “encarats”- es seus portàtils i juguen a un joc de batalletes. Sa veritat és que és fantàstic, és es nostro ambient? Abans de partir na Sandra agafa un muntet de sobrets de sucre en modalitat de préstec indefinit, com diu ella, i en Biel qualcun més per a l’avi seu. Trob que venir a sa British ha estat una espècie d’orgasme per a tots quatre. En Tòfol no sé què en pensa, però mos mira amb cara de “sou uns fillets amb un caramel·lo a sa boca”. Es Tube mos duu a Piccadilly Circus i des d’allà anam a peu a saludar en Big Ben. Una vegada més sent a dir es mateix comentari: “no és tan com m’esperava”. Tu ja ho saps, és ver? Quantes vegades l’has pogut contemplar as costat d’en Josep! De dever no moltes, però com que sempre que en Josep ha tornat de London t’ha duit un petit detallet te sembla que és com sa Sagrada Família que la tens as costat.
Es dia ja s’acaba i abans de partir anau a guaitar a Harrod’s. Comprau uns quants detallets pes vostros pares, per na Rat i per en Lluís, es germans teus. Ells també tenen detallets per voltros i quan els hau de menester sempre estan disposats. Però no és tant per açò que els voleu dur cosa, sinó perquè amb aquests presents hi va qualque cosa més que coses, hi va un “vos estimam”. Esteim tots cansats. Decidiu sopar tranquilament a s’hotel sense complicar-vos gaire més sa vida. Noltros tornam prest cap a ca’n Tòfol i mos aturam a comprar quatre coses per sopar. Feim ranxo asseguts as voltant de sa taula de sa sala d’estar, a quatre pams d’enterra. És un sopar senzill, de pernil, sobrassada mallorquina, ensalada i pa amb tomàtic fregat. Quan ho tenim tot recollit n’Isabel no pot estar-se de dir: “quin sopar més polit!”. I sí, ha estat molt polit, xerrant, riguent i fent broma. Se nota que ham caminat, ningú suggereix d’anar a fer cap volta. Segurament dins noltros pensam que és millor aixecar-nos ensoldemà de bon dematí per aprofitar es dia. Després de sopar xerrau encara una estona més a sa taula. S’ambient és agradable i no teniu frissera. Es cambrers vos donen sa bona nit i satisfets anau a s’habitació. Descansau molt i en tot es vespre cap des dos no vos despertau per a res. És un son d’àngels que vos acompanya.