Puntuació de les cartes
05 punts: 3-7
10 punts: 8-K
15 punts: 2
15 punts: A
30 punts: comodí
50 punts: elèctric
150 punts: sis A amb comodí
150 punts: sis J o Q o K amb comodí
150 punts: sis 3 a 10 sense comodí
300 punts: sis A sense comodí
Quan només et queda una carta dius: Pumba!
[recepta de na Maria Dolors]
Ingredients (per a 4-6 persones)
Com se fa
Se mescla un poc de llet amb la maizena. A part, se mesclen els vermells d’ou amb el sucre i un bon raig de llet. Quan les dues coses estan ben mesclades es mesclen. Preparem els recipients on posarem la crema perquè quan estigui cuita s’ha de treure ràpidament del foc. En una olla de cul gruixat es posa al foc la resta de llet, la pell de la llimona i la mescla que tenim. Ho remenam, sempre en la mateixa direcció, amb una cullera de llenya amb el foc ben alt. Quan intenta bullir (fa bimbolles) i està espès ho abocam en els recipients. I ja tenim la crema de Sant Josep feta! Bona festivitat!
Ingredients
Com se fa
“Es munten les clares d’ou alhora que es baten els rovells amb el sucre. Quan les clares estan muntades [si gires el contenidor i no cau la massa (Núria T.)] s’hi afegeixen els rovells amb el sucre a poc a poc, en fil. Finalment s’hi afegeix la farina tamisada, en forma de pluja” (Cutxo). Coure-ho al forn durant 30 min (o no tant) a 175ºC. Quan han passat 10 min s’hi poden tirar unes nous per damunt.
Ingredients
Com se fa
S’aixafa l’avellana o se capola. També se capola la xocolata o se fon. Se mescla tot junt, ben remenat. Se posa dins el motlle o palangana on es vol coure i es cou al forn durant 55 minuts a uns 170º.
Als ingredients només hi he posat 100 g de mantega i 100 de sucre. Ha quedat fat i una mica gras, per tant, tal vegada amb manco mantega i amb més sucre pot quedar millor.
Vigila, esperit, vigila,
no perdis mai el teu nord,
no et deixis du’ a la tranquil·la
aigua mansa de cap port.
Gira, gira els ulls enlaire,
no miris les platges roïns,
dóna el front en el gran aire,
sempre, sempre mar endins.
Sempre amb les veles suspeses
del cel al mar transparent,
sempre entorn aigües esteses
que es moguin eternament.
Fuig-ne, de la terra innoble,
fuig dels horitzons mesquins:
sempre al mar, al gran mar noble;
sempre, sempre mar endins.
Fora terres, fora platja,
oblida’t de tot regrés:
no s’acaba el teu viatge,
no s’acabarà mai més…
Joan Maragall (Excelsior, 1895)
Me mir sa Revista de Ferreries de Nadal 2010 (núm. 738, 17/12/2010) i trob una editorial reflexiva sobre què implica celebrar Nadal ara mateix. El text es titula com aquesta entrada i diu el següent:
Nada ja ve! Sí, Nadal ha tocat a les portes de tothom. Uns les obriran de bat a bat, d’altres hi posaran el pestell. Per molt que hi hagi unes fórmules tradicionals, el cert és que hi ha moltes maneres de celebrar i viure Nadal. Sembla com si de cada any, els preparatius s’avancin més i més sobre el calendari. Publicitat, llums, comerços, entitats i associacions. Tot ens parla, de mil maneres diverses, de Nadal i fàcilment perdem de vista la profunditat del missatge nadalenc, el missatge d’algú que al llarg de dos mil anys cerca un lloc per néixer. I no n’hi ha. Les portes romanen tancades; però, el qui ha de venir ve de totes maneres, de la manera més humil i precària que un es pugui imaginar. És un bon moment per a recordar tots els fillets i filletes que, a glòria i llaor d’un malentès progressisme, no naixeran. És un bon moment per a entendre i reflexionar que la vida és progrés i no ho és, en canvi, la cultura de la mort dels més dèbils i indefensos. Les imatges d’una vida fàcil, lleugera, irresponsable i sense compromisos, se superposen a aquelles altres que també se’ns mostren aquests dies: la il·lusió de tornar casa; l’emoció de rebre al qui torna; la gent que s’ocupa i es preocupa per les soledats i les misèries que ofeguen tanta, tanta gent. En paraules del Papa Benet XVI “Jesús i la Família de Natzaret, per les dificultats de la vida i per no trobar hospitalitat es veuen obligats a emigrar. En aquest moment de dificultats econòmiques, tots hem de ser testimonis d’esperança i fer enfora les temptacions d’un egoisme que només dóna tristesa i alegries fugisseres i deixa els cors buits!” (revistaferreries@rotgersl.com)
Un bon amic, n’Antoni, em felicitava Nadal recordant-me que “l’encarnació és un dels misteris més vivificadors del cristianisme. I cal contemplar-lo silenciosament, sense tanta llum i colorets. I el més fotut: cal viure’l! i viure’l significa comprendre de debò que l’encarnació va de bracet amb la mort i resurrecció!”. En la meva felicitació de Nadal he desitjat un Nadal ple de llum. Aquesta llum deixa a la sombra moltes coses durant uns dies en què volem celebrar la joia, però a la que m’atur a pensar la vida em recorda que no tot són colorets i llum i les parts fosques continuen. No és possible separar la llum de la foscor perquè una sense l’altra no són. No és possible separar la vida de la mort perquè una sense l’altra no són. Tenir l’esperança d’una resurrecció després de la vida i de la mort pot donar sentit a moltes coses.
I al final de tot, el cor em porta a desitjar: Bon Nadal ple de llum!
Aquest estiu vaig anar es capvespre a ca na Rosalia i per fer sa bereneta me va treure un púding de bestenaga molt poc dolç, però que estava molt bo. Aquí vos pos sa recepta:
Ingredients
Com se fa
Se tritura el sucre amb la pell de llimona, la bestenaga i els ous. Quan està ben mesclat s’hi afegeix sa farina, el sobre de Royal i el pessic de sal. Se torna a mesclar. Finalment, s’hi afegeix l’ametla rallada fins que quedi tot ben mesclat.
Jo, com que no tenc picadora, ho he fet amb la batedora i ha quedat igual de bé. D’ingredients n’he posat la meitat de totes aquestes quantitats i n’hi ha hagut prou per a 4 persones.
Les campanes de l’església ja han fet el seu primer toc anunciador. D’aquí a mitja hora comença la missa. Entr a la sagristia i veig uns quants fillets que s’encalcen al voltant de la taula d’enmig, uns altres acaben de pintar el dibuix de Jesús que han fet a la catequesi. El mossèn deu haver anat a aclarir quatre coses per la nau de l’església. L’escolana, o millor dit, la bona col·laboradora, també feineja dins de la sagristia, aclarint els darrers detalls per a la celebració de l’eucaristia, la celebració de la res
urrecció de Crist, tota una festivitat digne de celebrar cada setmana amb tota la comunitat parroquial, envoltats de fillets, pares, àvies, nouvinguts i tot tipus de feligresos, com també deuria ser la comunitat que en un lloc i en un altre temps envoltava i seguia a Jesús. Fins i tot, aquests nouvinguts treuen el cap dins la sagristia encuriosits pel xerebet que fan fillets i demés personal. Al mossèn no li cal entrar a la sagristia per poder atendre a qualcú que se li atansa a comunicar-li o a rallar sobre quelcom. L’atenció a la gent l’ha de fer com es pot i on es pot, les hores del dia són limitades i no disposa de tot el temps que vol ni la gent pot adaptar-se sempre a horaris concrets, Jesús no tenia altre remei que fer-ho així, era la seva manera de viure i fer.
El temps s’escurça i ja toquen el toc fora un abans de començar la celebració. Els escolanets estan mig nerviosos, se peguen i juguen, forma part del ritual dels nervis de fillet. El mossèn encara no s’ha revestit i el temps se li tira damunt. Els bancs de la nau central de l’església són plens, els laterals no tant. Allà, especialment a un costat, s’hi mig amaguen els joves de la parròquia per poder-se despistar una mica de tant en tant durant la celebració. Donar una colzada al germà o a l’amic i fer-la petar en qualque moment també forma part del ritual.
Se senten les campanes per quedar. Escolans i fillada fan entrada a l’altar major per la porta que dóna a la sagristia, la qual encara resta lluminosa, en silenci, acompanyada dels precs d’un poble pecador que canta lloances a Déu i celebra la seva fe. Durant la celebració els fillets seguiran fent el lero en qualsevol moment, i des de baix, on hi ha el poble se’ls cridarà l’atenció les mateixes vegada. És ja part del ritual festiu. Qui ho necessiti entrarà a la sagristia per a anar a cercar el que hagi de menester el servei de l’altar, a descansar o anar al lavabo, i poc més, restarà silent i oberta.
El res a la Mare de Déu finalitza l’eucaristia, i en el mateix ordre que els fillets han fet entrada a l’altar també en fan sortida. Ara, la sagristia torna a bullir d’activitat. Al sarau dels escolanets s’ha afegit el dels pares que els vénen a recollir, saluden el mossèn breument, despedint-se, amb una capada, una salutació amb la mà. Un matrimoni s’entreté a rallar amb el mossèn. Els altres col·laboradors ajuden a recollir l’altar major i deixar aclarida la sagristia. Les campanes ja no sonaran fins a l’avís per a la celebració eucarística d’ensoldemà. El mossèn tanca les portes de l’església.
Han passat tres anys, ara, tot és diferent, tot ha canviat. Les campanes, dalt la torre, anuncien la mateixa celebració. Les portes de la sagristia romanen tancades abans, durant i després de l’eucaristia, sembla que s’hagi de demanar permís per entrar. Fa dos mil anys no hi havia tantes portes que barressin el pas. No són les cortines del temps de Jesús que entrellucaven el que s’hi amagava darrere. La gent està a l’expectativa de que dirà el mossèn a l’homilia. Els temps han canviat.
Les campanes tornaran a tocar demà anunciadores.
200 anys · Parròquia de Sant Bartomeu · pintor: Vicent Pons · Ferreries · 1998
Fou pel do de l’Esperit
i per bondat de la carn
que en el ventre virginal
a Déu li donareu sang.
Maria, dona escollida,
siau-nos de tots la fita!
Vós sou, oh verge Maria,
la debilitat de Déu.
En vós trobà companyia,
Jesús, el fill etern seu.
Maria, dona mimada
siau-nos ben desitjada!
Plena d’un “sí” confiat,
vessàreu maternitat
fèrtil en divinitat,
fecunda en humanitat.
Maria, amorosa mare,
siau-nos abric suara!
L’Església expirant zel
per vós, cobra gran tendresa.
Amada pel Déu del cel,
en vós s’hi veu pregonesa.
Maria, dona insondable,
siau-nos fondal amable.
Si pels ferreriencs sou
dolça “Mare de l’Església”,
apropem-nos a vós, pou
que en sou fresc i ple de gràcia.
Maria dona invocada,
siau-nos per tots lloada.
Del silenci en sou galant,
del captaire acompanyant,
acceptau el nostre cant
humil, fiat i orant.
Maria, dona ben nostra,
siau-nos ànima i rostre.
Lletra: Joan Bosco Faner
Música: Joan Martí
|
 | Marieta on L’amo de Son Caraba… |
 | Dolo on Greixera de monyaco |
 | jutipiris on Púding d’avellana |
 | Rina on Púding d’avellana |
